Portal
infoweb
d'interès general
|
"Aquest
estiu ningú regarà els geranis, anul.lareu els compromisos,
oblidareu fer el sopar, la mosca us pujarà al nas, petonajareu
les lleones, fareu miracles amb les pomes, cartes d'amor us reconciliaran,
fins i tot els sants us protegiran... Aquest estiu a Girona, els
capvespres seran llegendes".
Aquest
era el lema que el grup LLegendes de Girona utilitzava ara fa alguns
estius per encetar un recorregut per Girona on s'assaborien les
llegendes d'una ciutat tres vegades immortal. Girona, com molts
altres indrets, té un passat, una història, unes tradicions,
moltes d'elles potser conegudes per tothom, d'altres no tan. Val
la pena reviure la història d'una ciutat, en aquest cas mitjançant
les llegendes.
Xavier
Marquès |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
1.-
La llegenda de la Bruixa de la Catedral.
Fa
molt temps ençà hi havia a Girona una bruixa que
no estava gens d'acord amb la religió i amb cap dels seus
símbols. És per això que tenia el costum
de llançar pedres contra la catedral de Girona i també
quan passava la processó de Corpus. Finalment però,
Déu la va castigar i la va convertir en pedra. D'aquesta
manera ja no podria llançar més pedres a ningú.
A més, va col·locar-la en una paret molt alta de
la catedral i mirant cap a terra, d'esquenes al cel. Avui en dia
només serveix per dissipar l'aigua de pluja que cau del
cel. Si us passegeu pels voltants de la catedral, segur que la
trobareu. Ja ho deia una dita ben coneguda pels gironins: "Pedres
tires, pedres tiraràs, i en pedra et convertiràs". |
2.-
La llegenda de La Lleona.
A
la zona on avui en dia hi ha l'estàtua de la lleona, al
segle XII hi havia un hostal. Segurament aquesta coneguda columna
era una manera de donar a conèixer als visitants aquest
negoci. Com que es trobava a l'entrada de la ciutat, molts ciutadans
arribats d'arreu entraven a l'hostal per demanar informació
sobre la ciutat. Com que els amos no tenien gaire paciència,
van començar a dir allò de "puja aquí
dalt de la lleona i pregunta-ho, potser t'ho diran". És
per aquest motiu que encara avui en dia es comenten frases com
"qui va a Girona ha de fer un petó al cul de la lleona"
o "no és un bon ciutadà de Girona aquell que
no ha fet mai un petó al cul de la lleona". |
3.-
La llegenda de La Majordoma de Sant Narcís.
Era
una dona molt gran, tenia un cent anys, però el seu aspecte
semblava el d'una joveneta. Era grassa i presumida. Anava vestida
amb roba molt llampant i sempre duia un seguici d'ajudants i una
cadira. Sabia cuinar molt bé i a més tenia la capacitat
de fer guariments màgics gràcies a les plantes i
els seus coneixmements sobre els astres. Tenia moltes virtuts,
però també un gran defecte, era molt xafardera.
Un dia Sant Narcís va assabentar-se d'una xafarderia que
ella havia difós sobre ell li va treure tots els poders
dels què disposava. Des d'aquell moment la majordoma es
va convertir un ser despreciat per tots els gironins i era ridiculitzada
per arreu on passava. Un bon dia va tenir una visió i va
poder saber que Sant Narcís i Sant Feliu estaven a punt
de morir i ser màrtirs. Quan aquest fet es va produir,
va adonar-se de la seva mala acció i va tornar a ser la
majordoma dels inicis, la que era coneguda i estimada per tothom.
Aleshores va començar a ajudar als malalts i els desamparats
fins al moment de la seva mort. |
4.-
La llegenda de La Campana Beneta.
La
campana Beneta és la més grossa que hi ha a la
catedral de Girona. Segons diu la història, és
la que sóna més bé de tot Catalunya. Aquesta
campana va ser construida per Tomàs de Canterbury. Aquest
personatge no s'hi veia gaire i una vegada havia fet les campanes
volia provar com sonaven. Així doncs, de manera equivocada,
picava a la nansa de la campana. Com que no sonava gens bé,
va fugir de la ciutat de Girona molt trist. Així doncs,
capellans i canonges van recollir la campana, van col·locar-la
en el cloqué i avui en dia la campana Beneta sóna
d'allò més bé. Diuen que aquesta campana
repica tota sola tres vegades quan el bisbe ha de morir.
|
5.-
La Llegenda d'en Pericot.
A
la vall de Sant Daniel hi vivia un xicot molt ben plantat que
es deia Pericot. Precisament aquest noi vivia al costat d'una
font que avui en dia porta per nom la "Font d'en Pericot".
Cada dia anava cap al convent de Sant Daniel i s'enfilava a
una arbre per veure a les monges que hi vivien. Un bon dia va
veure una novícia molt maca i ràpidament s'en
va enamorar. De mica en mica la novícia també
anava perdent la devoció. Però un bon dia va veure
que la monja no hi era. Va entrar al convent i va preguntar
a la mare abadessa on era la seva estimada. Ella li respongué
que un nou àngel havia pujat cap al cel. En Pericot molt
trist va agafar una llavor d'un pi, va posar-lo al costat d'ella
i va plorar sobre la seva tomba. Cada dia en Pericot es desplaçava
per plorar a la seva estimada. Així doncs, va anar neixent
un nou arbre dins el convent. Però aquest no va crèixer
recte sino que va anar torçant-se cap allà on
vivia en Pericot. D'aquesta manera, gràcies a l'arbre,
en Pericot i la novícia van estar junts per sempre.
|
6.-
La llegenda del Tarlà de l'Argenteria.
El
tarlà era un noiet molt esborrajat que havia vingut de
França. Durant l'epidèmia de pesta que va afectar
a la ciutat de Girona, aquest noi alegrava una mica vida dels
ciutadans gironins fent giravoltes i saltant de balcó
en balcó. Veient les seves peripècies els gironins
oblidaven per uns moments la greu situació en la que
es trobaven. Malauradament, el tarlà va morir com a conseqüència
de la pesta. Avui en dia, i com a homenatge a aquell petit heroi,
cada vegada que es celebren les festes de la Rambla pengen aquest
ninot en uns balcons dels carrer Argenteria.
|
7.
- La llegenda de La Cocollona.
A
la vora del riu Onyar, a l'actual carrer de Santa Clara, hi
havia un convent de clarisses on hi vivien monges i capellans.
Allà també hi vivia una noia, Rosalia. Com que
no s'hi trobava bé, sortia a passejar utilitzant uns
passadissos subterranis. Un dia, va sentir una música
molt dolça i va dirigir-se cap un monestir de franciscans
que hi havia a l'actual carrer de Sant Francesc. Allà
va trobar-hi un monjo ros i d'ulls blaus del qual s'en va enamorar.
Va començar una història d'amor on es trobaven
d'amagat. Quan la mare superiora del convent va assabentar-se'n,
va voler castigar a la Rosalia i va tancar-la en una cel.la
que donava al riu i amb una finestra que es trobava arran de
l'aigua. Després d'un temps, degut a la humitat i a les
llàgrimes dels seus plors, li va aparèixer en
el seu cos unes crostes que varen anar transformant-la. Un dia
va treure el cap per la finestra i va descobrir que s'havia
convertit en una mena de cocodril. Aquell dia Girona es va inundar.
Ningú s'ho explicava ja que no havia caigut ni una gota.
Eren les llàgrimes de Rosalia. Déu la va veure
tant preocupada que va voler ajudar-la. És per això
que va voler donar-li unes magnífiques i boniques ales
de papallona. Així doncs, va nèixer aquest ésser
fantàstic de la mitologia gironina anomenat "La
Cocollona".
|
8.-
La llegenda de Santa Afra.
Sens
dubte hi ha gent que diu que és una llegenda. Però
el cert és que hi ha documents que expliquen que realment
la història és certa. En tot cas, aquí
us expliquem com va anar tot plegat. Era una santa molt gironina
però malauradament durant molt temps en vàrem
perdre la tradició. Sant Narcís i Sant Feliu la
varen conèixer durant un viatge a Alemanya. Durant una
nit tempestuosa varen veure una llum a l'horitzó i varen
aixoplugar-se en un casa. No era precisament un convent. Els
dos sants varen convertir a totes les noies que hi havia a la
casa al Cristianisme. La que era més bonica, Afra, va
acabar doncs essent santa. Malauradament, va ser cremada a la
plaça d'Ausburg per ser cristiana. Quan Sant Narcís
va tornar a Girona en va portar una relíquia que va venerar-se
durant molt temps a l'esglèsia de Sant Feliu. Més
endavant van ser traslladades a l'actual esglèsia de
Santa Afra, molt a prop de Sant Gregori.
|
9.-
La llegenda de les heroïnes de Santa Bàrbara.
Entre
els anys 1808 i 1812 les tropes franceses varen assetjar la
ciutat de Girona. Molts ciutadans havien mort i no hi quedava
gairebé ningú. Només varen resistir tres
noies, anomenades avui en dia heroïnes. Eren la Narcisa,
la Feliua i la Susanna. Varen començar a fer xuixos per
donar als francesos. Però no eren uns xuixos plens de
crema; estaven farcits de pòlvora. Així doncs,
més de quatre-cents soldats francesos varen morir assaborint
un dels elements més coneguts actualment a Girona, el
xuixo.
|
10.-
La llegenda d'en Rafael i l'Esperança.
A
principis de segle vivia a Girona un arquitecte anomenat Rafael
Masó. Aquest noi va enamorar-se d'una filla d'un pagès
de Domeny anomenada Esperança Bru. Però el pare
d'ella no aprobava de cap manera aquella relació. Segons
sembla, en aquella època els arquitectes no eren gaire
ben vistos i per això volia fer casar la filla amb un pagès
ric. Per aquest motiu en Rafel i l'Esperança van haver
d'inventar-se mil maneres per fer-se arribar les seves cartes
d'amor durant més de set anys. Sempre eren encapçalades
per la frase "Déu i ton nom". Com a resposta,
ella ençatava les cartes amb "Deú i mon nom".
Finalment, el pare va accedir a que es casessin. Varen tenir set
fills i quan ella va quedar viuda, va anar a viure a una casa
situada a la Pujada de Sant Feliu dissenyada precisament per Rafael
Masó. Encara avui en dia podem observar-hi l'escriptura
d'aquella frase "Déu i ton nom" utilitzada per
Rafael Masó durant molts anys durant el festeig amb l'Esperança
i que col·locava a totes les cases que ell mateix dissenyava
o construïa. |
11.-
La llegenda d'en Sebastià i la Maria de l'Empordà.
Temps
ençà a la zona de l'Empordà hi havia un noi
i una noia que s'estimaven de veritat. Però un bon dia
en Sebastià va voler estudiar per fer-se capellà
i va venir a viure a Girona. Ella no podia estar sense ell i va
venir a treballar en una bogaderia del carrer de la Força
de la ciutat. Un bon dia el xicot va anar a confessar-se i va
notar que realment estava enamorat, però ell volia ser
capellà. Cada dia, quan passava pel carrer de la Força
una punyalada d'amor se li clavava al cor. Ella el mirava amb
llàgrimes als ulls. Però un dia de Corpus ell va
tornar a passar per davant de la bogaderia i va parar-s'hi un
moment. Ella va veure'l i va dir-li: "Jo sempre he estat
enamorada de tu". Ell li va respondre: "Però
jo vull ser capellà". Aleshores va endinsar-se de
nou cap a la catedral, va pujar tots els esglaons i va arribar
al campanar. Des d'allà dalt va llançar-se al buit
i va morir. Ells capellans no el van voler enterrar en un lloc
sant perquè deien que havia estat enamorat i no podia ser
un bon capellà. Uns llenyataires que passaven per allà
varen posar en Sebastià en un sac i varen baixar pel carrer
de la Força. Just davant de la bogaderia van veure morta
damunt d'un cabàs a la Maria de l'Empordà. Varen
agafar a la noia i la varen embolicar en el mateix sac, amb en
Sebastià. Els varen portar als Àngels, una muntanya
propera a la ciutat i allà els van enterrar. Però
ningú no sap realment on és la tomba. Només
ho poden saber aquells qui realment estan enamorats. |
12.-
La llegenda de la reina Joana.
Aquesta dona era culpable de l'assassinat d'un príncep
estimat per tots els gironins, el príncep de Viana. Segons
explica la llegenda, Joana Enríquez tenia el suport del
bisbe i es trobava allotjada en el castell de la ciutat. Un dia,
des del cel, i calvalcant un cavall de color blanc, el príncep
va fer saber als gironins que Joana estava a punt d'escapar-se.
Com que els ciutadans estaven dormint no varen adonar-se del missatge
del príncep. Finalment, un francès anomenat comte
de Foix va arribar a la ciutat i va endur-se a la reina Joana
amb el seu fill de set anys, Ferran, personatge que es casaria
més endavant amb Isabel la Catòlica i es convertiria
així amb Ferran el Catòlic. Així doncs, tot
i l'advertència del príncep, Joana s'escapava i
s'obria una pàgina negativa dins la nostra història. |
13.-
La llegenda de la Torana.
Era
el 10 d'agost de 1.391 els jueus que es trobaven a Girona varen
ser conduits fins a la Torre Gironella, on havien de ser convertits
al Cristianisme. Però hi havia una dona, la Torana, que
va negar-se rotundament a perdre la seva identitat jueva i no
va deixar convertir-se. Va agafar l'espasa del soldat francès
que la tenia retinguda i va tallar-se el cap davant la mirada
dels soldats i dels gironins. Torana era una dona valenta i forta
però finalment, tot i estar a la ciutat que més
li agradava, Girona, va morir per defensar la seva procedència
i la seva religió. Segons sembla avui en dia encara es
pot veure per la ciutat un àngel que vola; és la
Torana. Porta una corona de color groc i vermell i fins i tot
canta. És per això que hi ha una frase gironina
que diu "Quan bufa la tramuntana, sentireu cantar a la Torana". |
14.-
La llegenda del notari Ignasi.
Era
un il.lustre notari gironí que mai havia seguit el costum
de pagar impostos a l'església. Un bon dia va agafar tots
els seus estalvis i va amagar-los a la Torre del Llamp i va amenaçar
tothom que qui s'esportés aquells dies seria atravessat
per un llamp. Quan li va arribar la mort va pujar per una escala
que arriba fins al cel. Sant Pere va dir-li "Ignasi, al cel
no pots entrar si a l'església no pagues el que has de
pagar". Ignasi va baixar a desenterrar aquell tresor. Però
malauradament s'havia convertit en un fantasma i no podia recuperar-lo
de cap manera. Va ser el moment de demanar ajuda a l'Agneta, "Mans
d'Or". Així doncs, un bon dia quan la campana Beneta
tocava la mitjanit, l'Ignasi i l'Agneta van disposar-se a desenterrar
el seu tresor. Varen donar-ho al bisbe de la ciutat i Girona va
il.luminar-se. Així doncs, com a penitència, cada
dia quan arriba el capvespre l'Ignasi obre les portes del cel
i la llum divina il.lumina la millor ciutat del món. Ell
baixa des del cel i recorda a cada gironí que "si
al cel voleu anar, a l'església heu de pagar". |
15.-
La llegenda de Pirena i Gerió.
Des
de la Torre del Llamp podeu divisar els Pirineus. Ara fa molts
anys era una plana enorme que tocava amb el Roselló. Allà
hi vivia una deesa anomenada Pirena, que saltava d'un costat a
un altre de la plana. De sobte va aparèixer Gerió,
un gegant de tres caps que estava bojament enamorat de Pirena.
Malauradament ell no va ser correspós i va digirir-se al
Cap de Creus. Va agafar moltíssimes pedres i va tirar-les
a la deesa Pirena fins que ella va morir colpejada i enterrada
sota una gran quantitat de pedres. Des del cel es va veure aquell
horrible crim i es van convertir aquelles pedres amb llàgrimes
blanques, que varen formar la neu que avui en dia hi ha en aquestes
muntanyes properes a Girona anomenades els Pirineus, en honor
de la deesa Pirena. Quan arriba la primavera, Pirena, com a agraiment
a tots els ciutadans de Girona, fa convertir la neu en prats verds
i meravellosos per tal que tots els gironins puguin gaudir d'una
bellesa incomparable molt a prop de la nostra ciutat. |
16.
La llegenda de Napoleó i la Devesa.
Napoleó
va enterrar a molts dels seus soldats a la vora del riu Ter, concretament
a la zona coneguda avui en dia com la Devesa. Per a cadascún
dels seus soldats morts va voler plantar un arbre. Avui en dia,
la Devesa és plena d'arbres que gairebé toquen el
cel. Són un arbres que donen a la ciutat un aspecte molt
personal i característic. Aquesta zona de la ciutat és
on els gironins celebrem les festes de la ciutat i on es desenvolupen
gran quantitat d'actes per a tothom que vingui a visitar-nos. |
17.-
La llegenda de Josafat.
Josafat
era el campaner de la catedral de Girona. Un bon dia va enamorar-se
d'una noia que es deia Fineta. Un temps més tard Josafat
va arrepentir-se d'aquest fet i va matar-la. En una nit de llamps
i trons Josafat buscava un lloc discret on enterrar-la. Un llamp
va espantar-lo i Fineta va caure en un fossar d'un antic cementiri,
a l'apsis de la catedral gironina. Els draps que envolcallaven
a Fineta varen desprendre's del seu cos i varen pujar al cel com
un ocell. |
18.-
La llegenda de les mosques de Sant Narcís.
Sant
Narcís era un bisbe que havia vingut a predicar des d'Àfrica
i va ser martiritzat a Girona. Ell va salvar-nos dels francesos
en la única batalla que varen guanyar els gironins. L'any
1.285 Felip l'Ardit va atacar la ciutat, va destruir la tomba
del Sant i va escampar les seves restes. En aquell moment unes
mosques comencen a sorgir de l'interior del cos del Sant i van
atacar als cavalls dels soldats francesos. Els cavalls van començar
tenir mal de ventre i a donar coces per tot arreu i varen atacar
als seus propis soldats. D'aquesta manera varen morir més
de quaranta mil soldats i quatre mil cavalls francesos. Ja ho
diuen, "les mosques de Sant Narcís, cadascuna val
per sis". |
|
|
|